Últim poema d'Eugèsia

Ho pensàvem durant el sopar
però com sempre elles van decidir:
llisquen faldilles i sostenidors
amb la sabuda lliçó dels desigs
exhumats. Ja està, ara les tenim
només amb el caramel de les calces,
a punt de descordar-nos perquè als homes
la certesa ens fa novament inhàbils.
Érem sis o deu motllures barroques
escampades pel menjador, junts, ben
junts, el forn de sexes escalivats
en la carn comuna de la primera
tribu. Plantes i bèsties mesclades
en la festa inaugural, “què se celebra?”
l’ordre just, l’escala igualitària
del plaer, l’origen, l’apoteosi,
la comèdia sense malentesos.
I després, estenallats pels racons
de la cova, emergim envejant
el somni i ens preguntem com tornar
al temps, com explicar –o com callar-li- al
nostre fill que una orgia el va concebre.


Hèctor Bofill, La revolució silenciosa



Gràcies a pls2001@hotmail.com